Manifest per la mobilització del pensament silenciat

Amb motiu del Fair saturday 2015, fem públiques les nostres reflexions amb el següent manifest com expressió reivindicativa que resumeix la nostra idea d’art i la seva funció.

La funció de l’art:

L’art serveix per fer-nos més feliços. Per això és responsabilitat de tots. Donant per fet que tots, com a humans, som gestors de la nostra cultura, encara que siga inconscientment, perquè tots vivim segons la nostra pròpia concepció del món, l’art ha de servir per a facilitar que la gent tinga llibertat de triar l’evolució de la seva pròpia cultura, sense generar una pseudocultura intelectualoide sense suport, condemnada a ser ridiculitzada, o almenys incompresa, lliure de l’esnobisme, sense renunciar a la qualitat, la genialitat i l’inconformisme.

A més, l’art en la seva funció aconsegueix el plaer en l’espectador desenvolupant el gust per la contemplació artística. Alló subjectiu ha d’imperar en el món de l’art perquè el llenguatge artístic permet múltiples interpretacions; depenent de l’ull que ho veu, l’ull que tot ho ha vist i el que no veu res, el discurs artístic s’amplia.

L’art és cultura:

No es pot separar l’art contemporani de la cultura històrica ni de la història de la cultura. No es pot fer cultura sense tenir una concepció de la mateixa críticament coherent i sense una consciència de la seva historicitat, sense tenir en compte les contradiccions de la nostra concepció amb altres concepcions, i tot sense ser anacrònics.

No contemplem altre concepte de la cultura que el sociològic, el que ens envolta conforma la cultura a la qual pertanyem i, per això, rebutgem el concepte antropològic i vuitcentista de l’alta o baixa cultura i de supracultura o subcultura. L’art és cultura perquè és un mitjà expressiu i creatiu humà, no cal afegir més.

L’art és un acte intel·lectual i social:

L’activitat artística requereix del productor i del consumidor. En tots dos, en el creador i en el contemplador, l’obra es transmet per mitjà dels processos de l’experiència estètica, els descrits per Jauss: la poiesis (produció), la aisthesis (recepció) i la catharsis (comunició). Indubtablement sense aquests processos de producció i recepció de l’obra creada, l’experiència estètica per part de l’artista i de l’espectador arriba al convenciment de ser un acte intel·lectual i social.

La praxi artística no pot deixar de ser en principi polèmica i crítica, com a exemple de superació de la manera de pensar.

L’art no s’ha de considerar només per la seva forma o en la seva representació, sinó pel seu valor, i el valor de la seva forma i representació és la raó per la qual és art. La concepció de l’art com una cosa posseïdora d’un valor intrínsec representa una visió essencialista; és a dir, el valor es considera com una propietat essencial (que fa ser a l’obra d’art) i no com una propietat accidental o contingent (que pot o no tenir l’art). No obstant això, la gran majoria de les vegades aquesta conceptualització no s’efectua de manera explícita. Un exemple d’això és considerar, de manera implícita i tautològica, que l’art té valor per ser art. L’art no té valor per ser tal, sinó que ho és precisament per tenir valor. I a més aquest valor és múltiple i variable. I qui atorga aquest valor? No el mercat. No el crític. No l’artista. El valor l’atorga la societat, la gent. La qual cosa no contradiu que l’enteniment siga la base de l’intel·lecte.

L’art necessita difondre:

La difusió de l’art, el seu coneixement, és un fi principal de la creació artística. No és possible que res tinga una existència fora de les ments o éssers pensants que ho percep. L’art que no és conegut no té cap existència. Atribuir a l’art una existència independent de la valoració que un ésser humà tinga d’ell és una abstracció inintel·ligible.

Qualsevol manifestació artística en diferents disciplines i suport necessita de la difusió per arribar a l’espectador. La història, pel que fa a aquest procés, conclou amb una difusió segmentada, dirigida únicament i exclusivament a dos sectors: el que consumeix i el que sap. Gens menyspreable seria que en els centres educatius l’assiduïtat a visitar un museu o una exposició en qualsevol lloc fora d’ús obligatori.

Difondre l’art comença per sensibilitzar l’ésser humà en la seva formació, els mestres a primària i els especialistes en secundària i batxiller han d’aconseguir aquest repte.

Difondre l’art pels mass media no ensenya a mirar un quadre, una escultura o una intervenció al carrer, però, és fonamental perquè continuem creient que existeix.

L’art és un dret de la ciutadania:

Tothom mereix i pot comprendre i gaudir de l’art. No hi ha res que justifique que tota persona no puga gaudir com herència d’una cultura intel·lectual suficient que li proporcione un interès intel·ligent per l’art que pot contemplar. Llevat que a aquestes persones se’ls negue, per una legislació o política nociva per a l’art, o per una raó econòmica, d’estratègia de mercat, la gent trobarà sempre una existència plaent en la contemplació i valorització dels objectes de la seva estimació.

En contra de l’art:

Per què el que s’ha dit anteriorment no és així?

Perquè ens hem acostumant que en nom d’una ètica o d’un judici estètic particular d’un dirigent (polític o acadèmic) es retalle i coarte la llibertat de l’expressió artística, de la lliure expressió, i el que és pitjor, a què ens diguen què podem veure i què no, fomentant el acritisme i demostrant un complet menyspreu cap a la societat, a la qual se la suposa menor d’edat i incapaç d’escollir què li agrada i què no, programant una oferta cultural que respon únicament a un gust determinat, com si el nul bagatge cultural que se li exigeix ​​normalment a un dirigent li atorgués la vènia per decidir sobre la nostra manera de sentir, sobre quins han de ser els nostres gustos.

És la limitació i la precarietat intel·lectual de qui mana la que provoca l’autoritarisme.

La cultura serveix per despertar consciències, crear sentit crític, no per sortir a la premsa. La distorsió de la funció de la política, servir als interessos de tots, embruteix qualsevol indici d’evolució social, i la vigilància de l’art des de posicions d’influència i privilegi només ens porta a la ceguesa intel·lectual.

Els individus sensibles a l’art i a la seva defensa, no sempre (o gairebé mai) hem aconseguit vehicular el missatge de forma clara i concisa. Els agents culturals i els polítics han pres a l’art, en qualsevol disciplina, com una forma d’entretenir al públic. La gestió cultural d’un municipi no ha de nedar sola, ha de agafar-se als centres d’educació. No considerem intranscendent el creixement intel·lectual d’un nen o adolescent.

I en segon lloc, els punts anteriors no són així perquè el mercat s’ha apoderat del concepte art (que no de l’art), relegant al amateurisme tot el que no forma part del negoci. L’art sostingut res més que pel mercat només té el valor del mercat. La deducció «si val tant ha de ser perquè és art» és un frau i un insult a la intel·ligència.

D’altra banda, els dictats del mercat diuen que marquen tendència. Si l’art és un mercat, la tendència segueix sent una signatura. Si sortim al carrer, on actualment estan descansant les tendències de l’art, el mercat exclusiu tradicional de l’art ¿està mirant a una altra banda?

El mercat exclusiu de l’art va a haver de canviar en el seu modus operandi perquè la tendència ja no és únicament comprar un quadre, també ho és «que em pinte un artista la meva façana»; se’ls va escapar de les mans que qualsevol pot consumir art de forma pragmàtica, ja no li cal al consumidor necessàriament el marxant, ni tan sols la galeria.

Neguem-nos a considerar que el mercat marca els valors artístics.

L’art sense valors comprovables per l’espectador, no és art, és dogma religiós que hem d’acceptar i assimilar com a art. D’això es desprèn que sense l’experiència estètica que produeix la contemplació de l’art, aquest roman subjecte als dictats d’aquells que desitgen obtenir un benefici manipulant, per la seva preponderància mediàtica, el gust del client per a la seva compra com a inversió i no com gaudi del mateix.

L’art necessita talent, que l’artista tingua alguna cosa que mostrar a través de la seva obra i que sàpiga com.

La resta són mamarratxades d’ineptes. Si no és necessari un procés intel·lectual, qualsevol objecte és art, tot és factible de convertir-se en art, no cal preparació, ni esforç, ni talent. Qualsevol cosa sobre un pedestal pot ser presa per un crític o un comissari que elabore un discurs i una justificació social i moral. I si algú diu que això no té valors estètics, automàticament li acusaran d’estar en contra del missatge o de ser un ignorant. Això no és art, això és un xantatge a la societat.

La majoria de l’art contemporani diu tenir intencions socials i/o morals, però després, rebutja la gent que considera ignorant. Això no és art. L’art necessita comunicar-se amb la gent, no amb l’especulador.

L’art es nodreix de professionals creatius i amb talent. Apropar l’art a tots aconseguiria espectadors més preparats i amb criteris més sòlids.

Som els que decidim quin art volem. Som els que decidim. Exercim aquest dret.

Text de Belén García Pardo i Joan Feliu Franch. València / Onda, 2015.